dimarts, 15 de maig del 2018

QUI ESTIMA, NO NECESSITA PERDONAR

Estava Buda meditant en el bosc amb els seus deixebles, quan es va acostar un detractor espiritual que el detestava i aprofitant el moment de major concentració del Buda, el va insultar li va escopir i li va llançar terra.

Buda va sortir del seu estat a l'instant i amb un somriure plàcid va cobrir de compassió a l'agressor, en canvi els deixebles van reaccionar violentament, van atrapar a l'home i alçant pals i pedres van esperar l'ordre del Buda per escarmentar-lo.

Buda immediatament s'adona de la situació i ordena als deixebles que deixin anar a l'home i es dirigeix a ell amb suavitat i convicció dient-li:

-“Miri el que vostè ha generat en nosaltres, ens ha exposat com un mirall mostra el veritable rostre. Des d'ara li demano per favor que vingui cada dia a provar la nostra veritat o la nostra hipocresia. Vostè ha vist que en un instant jo l'he omplert d'amor, però aquests homes que fa anys em segueixen per tot arreu, meditant i orant, demostren no entendre ni viure el procés de la unitat i han volgut respondre amb una agressió similar o superior a la que he rebut. 

Torni sempre que desitgi, vostè és el meu convidat d'honor. Tot insult seu serà rebut com un estímul per veure si vibrem alt, o és només un engany de la ment això de veure la unitat en tot”.

Quan van escoltar això, tant els deixebles com l'home, es van retirar de la presència del Buda ràpidament, plens de culpa, cadascun percebent la lliçó de grandesa del mestre i tractant d'escapar de la seva mirada i de la vergonya interna.

Al dia següent pel matí, l'agressor, es va presentar davant Buda, es va llançar als seus peus i li va dir amb molt de sentiment:

"No he pogut dormir en tota la nit, la culpa és molt gran, li suplico que em perdoni i m'accepti al seu costat”

Buda amb un somriure en el rostre, li va dir: “Vostè és lliure de quedar-se amb nosaltres ara mateix, però no puc perdonar-lo”.
L'home molt penedit, li va demanar que per favor ho fes, ja que ell era el mestre de la compassió, i el Buda va respondre:

-“Miri, per a que algú perdoni ha d'haver-hi un ego ferit; solament l'ego ferit, la falsa creença que un és la personalitat, aquest és qui pot perdonar; després d'haver odiat, o de sentir-se ressentit, es passa a un nivell de cert avanç que inclou un parany, que és la necessitat de sentir-se espiritualment superior que aquell que ens ha ferit. Solament algú que segueix veient la dualitat i es considera a si mateix molt savi, perdona a l'ignorant que l'ha ferit”.

I va continuar: “No és el meu cas, jo el veig com un ànima afí, no em sento superior, no sento que m'hagi ferit, solament tinc amor en el meu cor per vostè, no puc perdonar-lo, solament l'estimo. Qui estima, ja no necessita perdonar.”

L'home no va poder dissimular una certa desil·lusió, ja que les paraules de Buda eren molt profundes per ser captades per una ment plena encara de turbulència i necessitat, i davant la seva mirada confusa, el Buda va afegir amb comprensió infinita:

-“Com percebo el que li passa, anem a resoldre-ho: Per perdonar, ja sabem que necessitem a algú disposat a perdonar. Anem a buscar als deixebles, que en la seva supèrbia estan encara plens de rancor i els agradarà molt que vostè els demani perdó. En la seva ignorància es sentiran magnànims per perdonar-lo, poderosos per donar-li el seu perdó, i vostè també estarà content i tranquil per rebre'l, sentirà una reassegurança en el seu ego de culpa, així més o menys tots quedaran contents i seguirem meditant en el bosc, com si res hagués passat”

I així va ser.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pel teu comentari