Selecciona Idioma

divendres, 21 d’abril de 2017

Temps viscut

Aquesta és la història d'un home al que jo definiria com un cercador.

Un cercador és algú que busca, no necessàriament algú que troba. Tampoc és algú que, necessàriament sap què és el que està buscant, és simplement algú per qui la seva vida és una recerca.

Un dia, el cercador va sentir que havia d'anar cap a la ciutat de Kammir. Havia après a fer cas rigorós a aquestes sensacions que venien d'un lloc desconegut d'un mateix, així que va deixar tot i va partir.

Després de dos dies de marxa pels polsosos camins va albirar, al lluny, Kammir. Una mica abans d'arribar al poble, un pujol a la dreta de la sendera li va cridar molt l'atenció.

Estava tapizada d'un verd meravellós i hi havia un munt d'arbres, ocells i flors encantadores; l'envoltava per complet una espècie de tanca petita de fusta llustrada.

Una portella de bronze el convidà a entrar. De sobte, va sentir que oblidava el poble i va sucumbir davant la temptació de descansar un moment en aquell lloc. El cercador va traspassar el portal i va començar a caminar lentament entre les pedres blanques que estaven distribuïdes a l'atzar, entre els arbres.

Va deixar que els seus ulls es posessin com a papallones en cada detall d'aquell paradís multicolor. Els seus ulls eren els de un cercador, i potser per això va descobrir, sobre una de les pedres, aquella inscripció…

Abdul Tareg, va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies es va esglaiar una mica en adonar-se que aquella pedra no era simplement una pedra, era una làpida.

Va sentir pena en pensar que un nen de tan curta edat estava enterrat en aquell lloc. Mirant al seu al voltant l'home es va adonar que la pedra del costat també tenia una inscripció. Es va acostar a llegir-la, deia: Yamir Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes.

El cercador es va sentir terriblement commocionat. Aquest bell lloc era un cementiri i cada pedra, una tomba. Una per una, va començar a llegir les làpides. Totes tenien inscripcions similars: un nom i el temps de vida exacte del mort.

Però el que de debò el va espantar va ser comprovar que el que més temps havia viscut sobrepassava amb prou feines els 11 anys… Embargat per un dolor terrible es va asseure i es va posar a plorar.

El cuidador del cementiri, passava per allà i es va acostar. El va observar plorar per una estona en silenci i després li va preguntar si plorava per algun familiar.

– No, cap familiar - va dir el cercador- Què passa amb aquest poble?, Quina cosa tan terrible hi ha en aquesta ciutat? Perquè tants nens morts enterrats en aquest lloc? Quina és l'horrible maledicció que pesa sobre aquesta gent? Què els ha obligat a construir un cementiri de nens?

L'ancià va somriure i va dir:
– Tranquil·litzi's, no hi ha tal maledicció, el que passa és que aquí tenim un vell costum. Li explicaré:

-Quan un jove compleix quinze anys els seus pares li regalen una llibreta, com aquesta que tinc aquí, penjant del coll, i és tradició entre nosaltres que a partir d'aquell moment, cada vegada que un gaudeix intensament d'alguna cosa, obre la llibreta i ho anota en ella:

A l'esquerra, quin va ser el gaudi i a la dreta, quant temps va durar.
  • Va conèixer a la seva núvia, i es va enamorar d'ella. Quant temps va durar aquesta passió enorme i el plaer de conèixer-la? una setmana?, dos?, tres setmanes i mitja?
  • I després, l'emoció del primer petó, el plaer meravellós del primer petó, quant va durar? el minut i mitjà del petó?, dos dies?, una setmana?
  • i l'embaràs o el naixement del primer fill?
  • i el casament dels amics?
  • i el viatge més desitjat?
  • i la trobada amb el germà que tornà d'un país llunyà?
  • Quant temps va durar el gaudir d'aquestes situacions? hores?, dies?
Així anem anotant en la llibreta cada moment que gaudim

Quan algú es mor, és el nostre costum, obrir la seva llibreta i sumar el temps del gaudi, per escriure-ho sobre la seva tomba, perquè aquest és, per a nosaltres, l'únic i veritable temps viscut.

"Cuentos para Pensar" de Jorge Bucay

dimecres, 22 de febrer de 2017

La prova de la Llimona

Aquesta es una història de fa molt de temps i que m'agrada molt explicar, sobretot a les persones que comencen a fer Reiki. En el seu moment em va impactar i també a totes les persones que estàvem allà, va ser quan una companya "Pepi" ens va portar la prova visible de com funciona Reiki. 

Aquest és un experiment que el pot provar de fer tothom.

Pepi va agafar una llimona, la va partir per la meitat i va posar cada meitat en un pot de vidre diferent; va tapar els dos flascons i en un d'ells va posar una etiqueta en la que va escriure la paraula REIKI i la data, aleshores va portar els flascons a casa d'una de les seves filles, i els va posar en una estanteria.

Cada dia, quan es feia la sessió de Reiki, demanava que part de l'energia anés a parar a la llimona que estava en el flascó que tenia l'etiqueta. (A l'altre no)

Un dia Pepi i les seves filles van venir al taller de suport al Reiki, en aquell moment el feiem a la Sala Aditi, i van portar les llimones....

En un dels pots hi havia com un cigró negre, amb un líquid fosc, a l'altre hi havia mitja llimona, semblava com si l'haguessin tallat uns dies abans, tenia la superfície seca però estava en perfecte estat de conservació. Vaig mirar la data, feia més d'un any!!!

Jo també ho vaig provar i puc garantir que es completament cert.

Es pot provar amb tomàquets, arrós, fruita, ...., i aleshores sereu conscients dels beneficis que us pot aportar el fer-vos Reiki a diari.

dimecres, 1 de febrer de 2017

Preguntes sobre el Mestratge de Reiki

M'arriben repetidament preguntes sobre el tema del Mestratge de Reiki i és per això que voldria intentar aclarir-ne algunes.
  • Com és que es fan mestratges en un cap de setmana, en un dia o fins i tot per internet i jo l'imparteixo en 10 mesos?
  • Com és que els mestres no ensenyen les mateixes coses?
  • Per què té el mateix cost en deu mesos que en dos dies?

Anem a analitzar-ho partint de l'inici:

Els alumnes d'Usui l'acompanyaven molt de temps per arribar a ser "portadors de la llum", per a ser Mestres. A part d'això ell canalitzava on percebia una alteració energètica i s'hi podia estar molta estona en el mateix lloc. Emprava tècniques i meditació en l'ensenyament i va fundar una societat que encara està en funcionament al Japó.

Hayashi va crear la primera clínica on la gent ingressava per rebre únicament tractament de Reiki i gràcies a la seva carrera militar va sistematitzar la formació, va separar l'ensenyament en graus i va establir les diferents posicions de les mans per que no tothom té la mateixa sensibilitat inicialment.

Takata va passar molt de temps en la clínica de Hayashi, primer de pacient i posteriorment ajudant-lo tant en la clínica com en les visites a domicili. Per a ella Reiki era "pràctica, pràctica, pràctica" aplicant-ho amb les mans i va expandir Reiki a Occident sense tècniques. A aquest mètode se'l coneix com a Reiki Tibetà o Tradicional i és el més estès arreu del món. (Amb el temps el Reiki d'Occident va arribar a Orient i en aquest moment fins i tot en el Japó hi ha mètodes diferents de Reiki).

Moltes persones creuen que Reiki és només posar les mans i que amb una iniciació ja estàs preparat.

Si la majoria dels mestres no han rebut formació, quina formació poden donar als seus alumnes?, és un tema de desconeixement !!!

M'arriben persones com a oients als cursos, amb inquietud de saber més, que han rebut la iniciació sense formació i d'altres que tenen manuals de tres o quatre pàgines. 

També hi ha mestres que consideren que no cal cap formació i que el que fem no és necessari.

Personalment estic molt agraïda de la formació que he rebut. Vaig poder comparar el que vaig aprendre a França amb el que em van ensenyar a Barcelona i això em proporciona moltíssima satisfacció ja que em permet transmetre l'ensenyament lo més fidel al seu origen, amb totes les seves tècniques. També he conegut altres mestres de diferents nacionalitats que m'han permès comprendre la diversitat actual.

Vaig fer el mestratge en un any i crec que cal això i més, perque estem aprenent contínuament. És necessari saber emprar els recursos personals i experimentar per poder transmetre-ho als altres. Saber com ensenyar sense limitacions a tot tipus de persones, els que no tenen mans, invidents, etc. S'ha de poder formar terapeutes professionals !!!

Com es pot fer tot això sense formació?

Per altra banda tot té un "per què", cada cosa que fem en Reiki té una explicació, cada moviment, cada tècnica, no fem res per que sí. Gràcies a això tothom pot entendre per què funciona i la raó de fer-ho així.

En quant al cost penso que és un tema secundari, lo prioritari és implicar-se, tenir temps per practicar, comprendre ... i lo millor és el resultat.

Us deixo amb la vostra pròpia reflexió.

dimarts, 17 de gener de 2017

Johnny De'Carli Taller Gratuito


dilluns, 12 de desembre de 2016

Mantak Chia 2


Mantak Chia, ejercicios de trabajo energético parte 2

Twitter Delicious Facebook Digg Stumbleupon Favorites More